Hi ha un temps de recerca i un altre de rendició
o síntesi.
1
[ Ens assemblem. A tu t’excita sentir com et miren pel carrer. A mi pensar que algú acabarà llegint aquestes línies. Sens dubte, és el mateix tipus de luxúria, d’exhibició i desig plenament formulats. Obrir les teves cuixes com qui obre un llibre i entretenir-se en els seus plecs com entre aquestes pàgines ]
Hi ha malalties comunes que es resumeixen en unes poques paraules: febre, dolor, ansietat, compulsió. Solen ser passatgeres o durar com una vida. Poca cosa. Però hi ha altres sofrences que abasten tot el llenguatge perquè se senten òrfenes de símptomes i els absorbeixen com esponges afamades. Són quelcom similar a un desterrament
O a la història d’una sordesa i un vertigen; de sobte aïllats en un rellotge d’arenes movedisses.
Caiem, aleshores, en l’error d’imaginar assentaments duradors i quan desapareixen ens envaeix la sensació antiga de la catàstrofe. No és difícil apaivagar el terror amb alguna matemàtica de disseny. I això fem: ens prometem auscultar-nos a fons i dir-nos allò que tantes vegades ens diguérem sense trobar-li el més mínim sentit. No és fàcil mantenir la calma quan em parles en un idioma inintel·ligible i a més l’heura estreny. Tampoc ajuda l’olor vacil·lant d’aiguardent del teu alè
Ni la suor de la resina a les teves cuixes.
[La mare pasta la farina humitejant-la amb les seves llàgrimes. Els esquelets de l’ambre, humits com ruïnes espargides, fan la mateixa olor que el teu cos de dona satisfeta en el meu record. Aquest pa d’inquietes larves crepitarà al foc fins que ens atrapi la pluja i àdhuc després ]
Mentrestant, pugem i baixem per escales mecàniques suspeses en l’aire, entrellaçades. La ciutat s’estremeix com si es despertés d’un somni irrecuperable: com dol no poder prosseguir aquells fils perduts entre les coordenades de la llum. No només els neons en tenen la culpa.
Perquè s’han d’airejar les idees i descriure allò que oculten. És una opció com qualsevol altra. Irritació o desesperació. Fecunditat. Taxidèrmia. Deixar que la filosofia s’aferri a les anècdotes. El sopar d’anit ens deixà el ventre emmordassat. L’amor no es fabrica amb només unes poques carícies i hi ha textures que requereixen una atenta vigília. Uns nivells especials de consciència. Un cert despreniment i no poc sarcasme. La generosa gramàtica d’unes rialles capaces de desdenyar la comptabilitat i revestir d’adjectius el sedal despullat per fer-lo descendir per la clivella, el túnel, el corredor, el pou. Només per demostrar que no pot estar buit. Preposicions així arruïnen qualsevol vida. Qualsevol obra.
—L’arruïnen.
